I – INTRODUCCIÓ:
1. Breu concepte de “semiòtica”. Distinció del concepte de “semiologia”:
En ambdós casos els conceptes fan referència a la “ciència dels signes” també entès com el mètode d’anàlisi dels textos (ja siguin literaris o espectaculars) atenent a dues coses:
a- La manera com s’organitzen i
b- El què signifiquen aquests signes tant per als emissors com per als receptors.
Com a petit aclariment bastaria dir que “emissor” i “receptor” són dos dels components – els components humans- del sistema de comunicació,[1] el qual em proposo centrar específicament en el fet teatral.
SAUSSURE[2], anomena aquesta ciència “semiologia” limitant el signe a aquella aliança que es produeix entre el Significat i el Significant i definint el signe com: “la unitat més petita portadora de sentit, procedent d’una combinació d’elements del significant i d’elements del significat”.
PEIRCE[3], en canvi, anomena Semiòtica aquesta ciència i hi afegeix la noció de “referent”, entès com aquella entitat denotada pel signe. Aquest autor s’interessa per la relació del signe amb el referent i proposa una tipologia dels signes segons la naturalesa d’aquesta relació:
1- Motivada (com la icona)
2- Arbitrària (com el símbol)
3- De contigüitat espacial (com l’indici)
Amb aquest breu apunt podem veure som la semiologia no es preocupa per detectar la significació en sí, sinó la forma de producció de sentit, des de la lectura fins a la tasca interpretativa de l’espectador.
2. La semiòtica teatral
En les primeres fases d’investigació es va creure que la determinació d’un signe o unitat mínima era indispensable, arribant fins i tot a atomitzacions excessives de les unitats de l’espectacle que feien que moltes vegades es deixessin de banda les interaccions entre els diversos sistemes de signes i les connexions entre aquests signes. No hem d’oblidar però, que el signe serà el resultat d’una semiosi o atorgament de continguts als signes emesos o expressats, i això no existeix “per se” sinó que dependrà de vàries lectures:
a- La lectura que en faci l’actor o actriu en la seva producció.
b- La lectura, també productiva, que en farà el director o directora d’escena.
c- La lectura receptiva que en farà el públic.
KOWZAN[4] reuneix els signes en 5 grups i 2 subgrups:
· 3 grups que afecten a l’actor o actriu
a. paraula, to
b. mímica, gest, moviment
c. maquillatge, pentinat, vestuari
· 2 grups que fan referència a l’espai
d. accessoris, decorat
e. il·luminació, música, so.
HJEMSLEV[5] però, els distingeix segons la matèria d’expressió.
A- Canal Acústic: (paraules, sorolls, música...)
B- Canal Visual: (moviment, vestuari...)
En qualsevol cas, tot signe té vàries característiques:
a. Emet un missatge intel·lectual, ja que diu coses en relació a altres signes.
b. Actua com un estímul.
c. És un element englobat dins d’un conjunt, que interrelaciona amb els altres elements d’aquest conjunt i que actua amb:
i. Jerarquia: (de vegades és més important un signe que un altre)
ii. Mobilitat: Tant pel que fa al significant com pel que fa al significat, no sempre volen dir el mateix.
En el present estudi em centraré exclusivament en els signes que fan referència a l’àmbit de domini de l’actor o actriu i que es correspondrien, més o menys al que Kowzan anomena: Veu, to, mímica, gest i moviment. Com que aquest estudi serà més extens que no només això, i per generalitzar, ho englobarem en dos grans sistemes de signes dominats pels actors o actrius: La VEU (“dir”) i el COS (“fer”). En ambdós sistemes caldrà tenir present sempre que venen marcats per dos grans processos:
I. El procés de producció de signes:
i. Allò que volem dir o fer
ii. Allò que creiem que diem o fem.
iii. Allò que realment diem o fem.
II. El procés de recepció de signes:
i. Allò que el públic sent o veu.
ii. Allò que el públic creu que sent o veu.
iii. Allò que el públic vol sentir o vol veure.
3. La semiòtica de l’actor:
Sota el concepte “Semiòtica de l’actor” pretenc englobar tots aquells sistemes de producció de signes que corresponen als actors i actrius (i només a ells) en el procés d’expressió i comunicació teatral.
Utilitzo el terme “semiòtica” i no el de “semiologia” per les raons explicades abans (veure Supra...). Tampoc utilitzo el terme “dramatúrgia de l’actor” utilitzat per altres autors[6], perquè considero que aquest fa referència només a la producció o creació conscient i elaborada dels espectacles per part dels actors o actius, deixant de banda aquella part de producció involuntària dels signes i que també són una part important de la comunicació teatral (sobretot en l’àmbit de la semiòtica que fa referència a l’espectador).
En la vida quotidiana, el contacte humà utilitza tots els seus sentits, d’una manera inconscient produint gran quantitat de signes; en el cas del actors i les actrius, com més intens sigui l’ús d’aquests signes, com més desenvolupat estigui el coneixement dels seus recursos, més potencial tindran, més talent. Està clar que els actors i actrius, com a virtuosos d’un art expressiu que depèn única i exclusivament de sí mateixos, han de conèixer profundament i tenir sempre a punt els instruments que són les eines del seu ofici: la veu i el cos.
Sovint ens adonem de les errades que cometen els instrumentistes musicals en l’execució d’una peça però no som conscients de les errades que, a nivell expressiu, pot cometre un actor o una actriu quan treballa amb el seu cos o amb la seva veu, ja sigui per desconeixença o per falta de cura en l’execució. Llavors ens trobem que la comunicació, el missatge que volem transmetre, que segons el meu punt de vista és l’objectiu primordial del fet teatral, no s’arriba a produir o no arriba amb prou efectivitat al públic.
Veurem en aquest treball una sèrie de continguts que aprofundeixen en l’aspecte expressiu i comunicatiu del llenguatge teatral com a valor essencial del fet dramàtic. I dic això sota la premissa que ha d’existir al menys un actor o actriu i un espectador o espectadora per a que es produeixi plenament aquest procés de comunicació entre l’escenari i la platea.
Es un treball que parteix de la consciència de la pròpia interioritat expressiva, sobretot la que és conscient, però també la inconscient i que es vol descobrir a partir d’estímuls i en relació amb l’expressivitat dels altres (companys d’escenari i altres companys del fet teatral), i també a partir de la interacció amb tècniques i contextos de tipus divers.
4. La polifonia informacional[7]:
Sempre que un actor o una actriu pugen a l’escenari es produeix una POLIFONIA INFORMACIONAL, entenent com a tal la gestació de missatges que transmet aquest actor o actriu a través d’una multitud de signes (les seves paraules, els seus gestos, els seus moviments...) que són percebuts per part de l’espectador, però no com a fenòmens aïllats, sinó com a parts del conjunt d’un missatge en el que hi intervenen altres actors i actrius, i altres productors de signes (il·luminadors, músics, figurinistes, escenògrafs, director…)
Pel que fa a la producció de signes per part de l’actor ens trobem en un triple camp.
A. L’ACTOR (EMISSOR), com a persona física i real amb una estatura, un pes, una complexió física, un temperament, un tipus determinat de veu, un carisma… L’actor transmet una sèrie de signes que no es poden evitar i que algunes vegades són buscats com a tals (càstings) però la majoria de cops no. Són signes que l’actor o actriu ha de saber que existeixen tot i que transmeten sempre una informació inconscient.
B. EL PERSONATGE (SIGNE O MISSATGE EMÈS), com a persona no-real, entitat individual o col·lectiva (de vegades, fins i tot abstracta) creada per l’actor mitjançant la re-significació de les seves eines de producció de sentit teatral (“La dramatúrgia de l’actor”), reforçades per la seva actitud mental i un simulacre físic produït conscientment (variacions en la seva veu, en els seus gestos, en el seu moviment ).
C. EL PERSONATGE (SIGNE O MISSATGE REBUT) com a ficció que rep l’espectador, hauria de ser indestriable de l’horitzó d’expectatives que crea l’actor amb la seva interpretació, però els últims estudis sobre la recepció dels espectacles han demostrat que el procés de recepció pot variar molt d’un espectador a un altre d’acord amb els seus gustos personals, al seu bagatge cultural, etc.; i d’acord també a altres incidents que es poden produir durant l’espectacle, que no són realitzats ni conscientment ni inconscientment pels actors i que no entren dins de l’àmbit del seu domini personal (sorolls, accidents teatrals, etc.) però que condicionen la recepció
El contacte que els sentits i la sensibilitat dels actors i actrius estableixen amb les paraules que emeten, els gestos que desenvolupen i els moviments que realitzen, són essencials per a descobrir, potenciar i enriquir el seu INSTRUMENT EXPRESSIU TOTAL; un coneixement ampli i l’ús correcte i veritable d’aquest instrument, adequat al missatge que es vol comunicar és el que distingeix un bon actor o una bona actriu d’un gos d’atura.
NOTES:
[1] Seguiré en la definició de tots els conceptes, les que venen utilitzades en el Diccionari del Teatre de Patrice Pavis. Els altres components del procés se Comunicació serien el Canal, el Codi, el Missatge. Es important també concretar que en els espectacles teatrals podem trobar una DOBLE COMUNICACIÓ és a dir hi ha 2 processos comunicatius, un que es produeix entre els personatges que hi ha a l’escenari i un altre ( el que realment ens interessa) que és el que es produeix entre els personatges que hi ha a l’escenari i el públic que hi ha a la sala.
[2] Ferdinand de Saussure, considerat el pare de la Semiòtica
(1945): Curso de Lingüística General, Buenos Aires, Losada.
[3] PEIRCE , la incorporació del referent suposa un gran avenç a l’hora d’entendre l’imaginari dels signes, ja que la recepció d’aquest pot produir-se d’una manera molt diferent en cada subjecte que forma part del procès de comunicació
[4] Tadeusz Kowzan: Es el primer que estableix una categoria de 13 signes teatrals.
[5] Hjemslev, fa una diferència substancial en l’establiment dels signes de l’espectacle.
[6] Luis Mario Moncada i Martín Acosta treballen els seus espectacles amb un sistema de producció per part dels actors que anomenen la Dramatúrgia de l’actor
[7] Terme agafat del llenguatge musical i que fa referència a les diferents “Veus” enteses com a emissions que podem “sentir” o millor dit percebre com a provinents d’un procès comunicatiu teatral.
