Total de visualitzacions de pàgina:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AUTORS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AUTORS. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 d’abril del 2015

LA VOLUPTUOSIDAD DE SER SILBADO

Manifiesto Futurista
(1911 – Marinetti)

Entre todas las formas de literarias, la que tiene mejor adaptación futurista es desde luego la obra teatral. 
Queremos que también el arte dramático deje de ser lo que es ahora: un miserable producto industrial expuesto en el mercado de las distracciones y de los placeres ciudadanos.

Para conseguir esto hay que barrer todos los inmundos prejuicios que dominan a los autores, a los actores y al público.
1º) Con este fin enseñamos a los autores el desprecio del público, y en particular del público de los estrenos, cuya psicología se reduce a rivalidades de sombreros y trajes femeninos, vanidad de una localidad costosa transformándose en orgullo moral, palcos y butacas ocupadas por hombres maduros y ricos, de cerebro –naturalmente- despreciable y de digestiones laboriosas, lo que es incompatible con el menor esfuerzo intelectual. 
El público varia de humor y de inteligencia en cada teatro de una ciudad y en cada estación del año. Depende de los acontecimientos políticos y sociales, de los caprichos, de la moda, de los chubascos primaverales, del exceso de calor o de frío, del último artículo leído después de comer. Por desdicha, no tiene otro deseo más que el de digerir la cena en el teatro agradablemente. Está incapacitado, pues, en absoluto para aprobar, desaprobar o criticar una obra de arte. El autor puede esforzarse por sacar a su público de la mediocridad del mismo modo que se salva a un náufrago sacándole del agua; pero guárdese de que le aprisionen las manos inquietantes de su público, pues caería con él inevitablemente en su mediocridad entre un enorme estrépito deaplausos.
2º) Enseñamos también a sentir horror el éxito inmediato que corona las obras mediocres y banales, las producciones dramáticas que se apoderan directamente, sin intermediarios ni explicaciones, de todos los individuos de un público, son obras más o menos bien construidas, pero absolutamente desprovistas de novedad, y por tanto de genio creador.
3º) Los autores no deben preocuparse más que de la originalidad renovadora. Las producciones que parten de un lugar común o toman de otras obras de arte su trama o una parte de su desarrollo, son absolutamente despreciables.
4º) Los recursos del amor y el triángulo del adulterio, usados con exceso en literatura, deben quedar reducidos en la escena al valor secundario de episodios, de accesorios, que es lo que vienen a ser hoy en vida, gracias a nuestro gran esfuerzo futurista.
5º) El arte teatral, como todo arte, no tiene mas objeto que elevar el alma del público sobre la realidad cotidiana y exaltarla en una atmósfera deslumbradora de embriaguez intelectual. Despreciamos, pues, todas las obras que sólo se proponen emocionar y arrancar lágrimas con el espectáculo fatalmente lamentable de una madre que ha perdido a su hijo, de una joven que no puede casarse con su amado, y otras simplezas parecidas.
6º) El drama moderno ha de expresar el gran ensueño futurista que se desprende de nuestra vida contemporánea exasperada por las velocidades terrestres, marítimas y aereas y dominada por el vapor y la electricidad. Hay que introducir en la escena el reinado de la máquina, los grandes estremecimientos revolucionarios que agitan a las multitudes, las nuevas corrientes de ideas y los grandes decubrimientos científicos que han transformado por completo nuestra sensibilidad y nuestra mentalidad de hombres del siglo XX.
7º) El arte dramático no debe ser una fotografía psicológica, sinó una síntesis exacta de la vida con sus líneas más significativas y típicas.
8º) No hay arte dramático sin poesía, es decir, sin embriaguez y sin composición. Las formas prosódicas regulares serán excluídas. El escritor futurista se servirá del verso libre, movida instrumentación de imágenes y de sonidos que desde el tono más simple para expresar con exactitud, por ejemplo, la entrada de un criado o el cerrar de una puerta, se eleva gradualmente con el ritmo de las pasiones a estrofas cadenciosas y aún caóticas cuando se trata de anunciar la victoria de un pueblo o la muerte gloriosa de un aviador.
9º) Es preciso destruir la obsersión de la riquexa en el mundo literario, el ansia de lucro, que ha empujado al teatro a espíritus excesivamente dotados de cualidades de cronista o revistero.
10º) Queremos someter a los actores a la autoridad de los escritores y redimirlos de la influencia del público que los empuja fatalmente a buscar el efecto fácil, aléjandolos de todo intento de interpetación profunda. Para eso es necesario abolir la costumbre grotesca de los aplausos y de los silbidos, que podrá servir de barómetro para la elocuencia parlamentaria, pero no ciertamente para evaluar una obra de arte.
11º) En espera de esta abolición, enseñaremos a los autores y a los actores la voluptuasidad de ser silbados. No todo lo que es silbado ha de ser necesariamente bueno ni nuevo. Pero todo lo que es inmediatamente aplaudido no pasa del nivel vulgar de las inteligencias. Es, por tanto, mediocre, banal y manido.
Y al afirmar estas convicciones futuristas, tengo la alegría de saber que mi genio, varias veces silbado por los públicos de Francia e Italia, nunca será enterrado bajo la pesadez de los aplausos.

divendres, 17 d’octubre del 2014

ELS PUNTS DE VISTA (PTV) I LA COMPOSICIÓ


Els PTV són una filosofia convertida en tècnica per:

§ Entrenar intèrprets
§ Construir tots junts
§ Crear moviment per a l’escena.
Els PTV són una sèrie de noms donats a certs principis de moviment utilitzats per treballar el temps i l’espai... Noms que constitueixen un llenguatge específic per parlar del que està succeint a escena.
Els PTV són punts de consciència dels quals fa us un intèrpret o creador mentre està treballant.
Treballem amb 9 PTV, bàsicament físics (de temps i d’espai) encara que també hem desenvolupat PTV orals...
Tots els PTV es combinen i canvien constantment en valor relatiu, depenent de l’artista o el professor i/o de l’estil de la producció.

PUNTS DE VISTA DE TEMPS

1. TEMPO:
És l’índex de velocitat amb el qual es produeix un moviment. Com de ràpida o de lenta succeeix una cosa quan estem a escena.

2. DURADA:
Es aquella estona durant la qual continua un moviment o una seqüència de moviments; la durada, en termes de treball amb els PTV, es relaciona específicament en quanta estona un grup de persones que treballen juntes es mantenen en un mateix moviment abans que canviï.

3. RESPOSTA CINÈTICA:
Es la reacció espontània al moviment que ocorre al nostre voltant; el temps en que es respon als successos externs de moviment (o de so); el moviment impulsiu que ocorre a partir d’una estimulació dels sentits. (ex. si algú pica de mans davant dels teus ulls i els acluques com a resposta).

4. REPETICIÓ:
La repetició d’alguna cosa a escena. Inclou:
§ Repetició interna (un moviment de l’interior del cos).
§ Repetició externa (repetir la forma, el tempo, el gest... d’alguna cosa de fora del teu propi cos).

PUNTS DE VISTA D’ESPAI

5. FORMA:
És el contorn o la línia exterior que el cos (o cossos) forma a l’espai. Totes les formes es poden dividir en:
1- Línies,
2- Corbes,
3- Una combinació de totes dues. 
A més a més en l’entrenament en el PTV creem formes que són: 
a- Rodones,
b- Angulars, 
c- Una combinació de totes dues.
També, la forma pot ser: 
1- Estàtica o
2- En moviment per l’espai
Finalment, la forma es pot fer d’alguna d’aquestes 3 maneres:
a- El cos en l’espai,
b- El cos en relació amb l’arquitectura fent una forma,
c- El cos en relació amb altres cossos fent una forma.

6. GEST:
És aquell moviment que involucra alguna part o parts del cos. El gest és una forma amb un començament un desenvolupament i un final. Els gestos es poden fer amb les mans, els braços, les cames, el cap, la boca, els ulls, els peus, l’estómac, o qualsevol altra part o combinació de parts que puguin ser aïllades. El gest es pot dividir entre:
Gest de comportament: Pertany a un món concret i físic del comportament humà com l’observem en la nostra realitat diària. És la classe de moviment que veiem en el mercat o en el metro: rascar-se, assenyalar, saludar, ensumar, doblegar-se... El gest de comportament ens pot donar informació sobre el caràcter, el període de temps, la salut física, les circumstàncies, el clima... Normalment ve definit pel caràcter d’una persona o el temps i el lloc en els que viuen. També pot tenir un pensament o una intenció darrera seu. Es pot dividir en:
o Gest privat
o Gest públic
Gest Expressiu: Expressa un estat interior, una emoció, un desig, una idea o un valor. És abstracte i simbòlic més que representacional. És universal i sense caducitat i no és aquell que podem veure normalment en el metro o en el mercat.

7. ARQUITECTURA:
És l’entorn físic en el qual estem treballant i com la consciència d’aquest entorn afecta el nostre moviment. Treballant amb l’arquitectura aprenem a ballar amb l’espai, a estar en diàleg amb una habitació, amb el sostre, a deixar que el moviment (especialment la forma i el gest) evolucionin fora de les coses del nostre voltant immediat.
Es pot dividir entre:
1. Massa sòlida: parets, terra, sostre, mobiliari, finestres, portes, etc.
2. Textura: Si els anteriors són de fusta, metall, o altres, canviaran la classe de moviment que creem en relació a ells.
3. Llum: Les fonts de llum a l’habitació, les ombres que fem en relació a aquestes fonts...
4. Color: La creació de moviment a partir dels colors en l’espai, com una cadira vermella entre tot de cadires negres podria afectar la nostra coreografia.
5. So: El so que es produeix per qualsevol part de l’arquitectura, el soroll de les passes, el tancament d’una porta.

Treballant amb l’arquitectura creem metàfores espacials, donant forma a determinats sentiments o sensacions com podrien ser: 
· “Atrapat” ,
· “Perdut en l’espai”,
· “Engabiat”,
· “Entre l’espasa i la paret”.

8. RELACIÓ ESPACIAL: 
La distància entre els cossos a escena, especialment:
§ Un cos (o cossos) en relació a un altre,
§ Un cos (o cossos) en relació a un grup de cossos,
§ El cos en relació a l’arquitectura.

Quina és la relació completa de possibles distàncies entre les coses que hi ha a l’escenari?. Quines classes d’agrupaments ens permeten veure un quadre escènic més clarament? Quins agrupaments suggereixen un succés, o emoció, o bé expressen una dinàmica?... 

9. TOPOGRAFIA: 
És l’àrea, el model de terra, el disseny que creem amb el nostre moviment a través de l’espai. En definir l’àrea podem decidir que la part del davant tingui una gran densitat, i que ens resulta difícil de moure’ns a través d’ella, mentre que la part del darrera té menys densitat i implica una major fluïdesa i tempos més ràpids. A més a més, posar en escena o dissenyar per un espectacle sempre implica prendre decisions sobre el tamany i la forma de l’espai en el que treballem. Per exemple podem escollir entre treballar en un espai molt estret camí de la part davantera o bé en un triangle gegant que cobreixi tot el terra.

LA COMPOSICIÓ:

1- La composició és un mètode per crear nous treballs.
2- Es la pràctica de seleccionar i ordenar els components separats del llenguatge teatral en un treball artístic coherent per a escena. En teatre, vol dir escriure sobre els teus peus, amb altres, en l’espai i en el temps, usant el llenguatge propi del teatre.
3- La composició és un mètode per generar, definir i desenvolupar el vocabulari teatral que pot ser usat per qualsevol peça.
4- La composició és un mètode per revelar-nos els nostres pensaments i sentiments amagats sobre el material. Sovint s’utilitza en els assaigs durant un període de temps comprimit i llavors no tenim temps de pensar. Ens proveeix d’una estructura per treballar des dels nostres impulsos i intuïcions.
5- La composició és una pista donada a un conjunt per a que pugui crear peces teatrals curtes i específiques, adreçades a un aspecte particular de la feina. L’utilitzem durant els assaigs per unir als col·laboradors en el procès de generar el seu propi treball al voltant d’una font. De vegades inclou una intenció o una estructura de la mateixa manera que una llista substancial d’ingredients que s’han d’incloure en la peça. Aquesta llista fora el material cru d’un llenguatge teatral que parlarem en la peça, també els principis que són útils per posar en escena (simetria o asimetria, l’ús de l’escala i la perspectiva, la juxtaposició...) o els ingredients que pertanyen específicament al món de l’obra en la que estem treballant (objectes, textures, colors, sons, accions...). Aquests ingredients són a la composició el que les paraules senzilles son a un paràgraf o un assaig. El creador construeix i comunica significats a través dels seus arranjaments.
6- La composició és un mètode per estar en diàleg amb altres formes d’art, ja que agafa prestat i reflecteix totes les altres arts. Agafant de la música podem treballar el ritme de determinats moments, o com interactua una estructura de fuga, o una coda... De la pintura en podem treure la composició i distribució, de l’escultura l’agrupació i l’ocupació de determinats espais...
7- Aplicant els principis de la composició des d’altres disciplines al teatre, ampliem els contorns de les possibilitats teatrals i ens aventurem a crear noves formes.
8- La composició és al creador (director, escriptor, intèrpret, dissenyador...) el mateix que els PUNTS DE VISTA són a l’actor: un mètode per posar en practica el seu art d’una manera completa.

(Extret de ANNE BOGART - "The Viewpoints")


dissabte, 20 de setembre del 2014

HENRI BERGSON

En la quotidianeïtat de les qualitats sensibles, delimitem cossos.  
Cada un d'aquests cossos canvia, en realitat, en tot instant.
Primerament es resol en un grup de qualitats, i tota qualitat consisteix en una successió de moviments elementals.
El cos segueix sent inestable perquè canvia de qualitats sense parar.
Les formes són tan sols allò que el cos és capaç d'expressar.