ESTIGMA

ESTIGMA – situació de les persones inhabilitades per a una plena acceptació social.

Segons els grecs eren els signes corporals amb els quals s’intentava exhibir alguna cosa dolenta de qui els presentava. Talls o cremades i normalment les tenien els esclaus, els criminals o els traïdors...

Amb el cristianisme eren significats metafòrics, erupcions a la pell : signes corporals de la gràcia de Déu.

Informació social – aquella que l’individu transmet sobre si mateix… és possible que al trobar-nos amb un estrany, la seva aparença, les característiques físiques (FENOTIP) ens permetin deduir dins quin “grup” es troba. Quan pensem en aquestes anticipacions les transformem en expectatives normatives. Quan tenim a l’estrany davant nostre li atorguem un atribut que el converteix en “diferent de la resta”, de vegades els convertim en persones “perilloses o dèbils”.

És un estigma quan produeix en les altres persones un descrèdit o un menyspreu. Que el converteix en diferent d’acord amb el nostre estereotip del que hauria de ser i com hauria de ser una determinada espècie de persones.

Creiem, per definició que la persona que té un estigma no és completament humana.

NORMAL – Normalitat ve de la paraula NORMA, allò que dicta el sistema que està al poder, tot allò que se surt de la norma es considera no normal, per tant diferent , per tant perillós per al sistema i el sistema s’ha de protegir d’aquestes elements aliens, per això segrega, exclou, persegueix i castiga tot allò que pot ser diferent a la norma, a lo “normal”.