SOBRE L'ESPAI - BARTOLOMÉ FERRANDO

L'espai cal integrar-lo sempre, perquè no és un element paral·lel, sinó un factor necessari, ja que tots els objectes o cossos es desenvolupen en aquest espai. Cal dedicar temps a desenvolupar la capacitat de percebre i sentir l’espai que ens envolta.

Quan, en un moment determinat, movem una mà, l’enfonsem en l’aire, construïm una escultura efímera i, a través del recorregut dibuixem una línia molt personal, corresponent a la nostra manera de desplaçar-nos o de moure’ns.

Jorge Oteiza ens diu que hem de mirar l’espai que deixa un objecte.

La capacitat de notar el tacte de l’espai trastoca completament el desenvolupament mateix de l’acció ja que aquest espai deixa d’estar al servei de l’acció per entrar a formar part de la mateixa. 

Bob Wilson: “l’espai que envolta l’objecte és tan important com el mateix objecte”, ara bé, l’espai que tractem no és homogeni, tindrà una càrrega major en els llocs precisos on es concentra l’acció. No tindrà el mateix interès visual una part escollida i no recorreguda, que aquella altra escollida i, a més a més, travessada per les línies de moviment de l’acció. Les parts ocupades tindran una energia diferent de les desocupades, i entre les primeres, es podran assenyalar fragments de major i de menor intensitat.

Tota performance (representació) mostra una sèrie de centres de càrrega diversa, directament relacionats amb els llocs concrets on es concentra l’acció. També articula espais heterogenis que viuen i conviuen amb la representació. Una de les maneres de CONCENTRACIÓ consisteix en la integració d’un espai a l’interior d’un altre.

L’ESPAI NO OCUPAT ni afirma ni nega res, simplement està allí. Però hi està de diferents maneres, amb les seves energies diverses, amb les seves tensions, amb les seves variades resistències, ja que l’espai no ocupat vibra amb l’intèrpret, NO ÉS NEUTRE !!

JEAN- YVES BOSSEUR diu que “no existeix en l’espai cap punt prioritari”, ni els centres de càrrega ni els llocs de concentració de l’acció haurien d’estar localitzats amb anterioritat. Mirar una performance o creació és mirar aquell espai plural, aquella superfície, aquell territori.

Mirar una performance, una creació és introduir-se amb la vista, l’oïda, amb tot el cos de manera molt personal a l’interior d’un espai i sentir-lo com a propi. Es recórrer una distància, construir una trajectòria, percebre un desplaçament en una àrea concreta escollida i traçada per l’intèrpret que ha de determinar la nostra manera de veure, de percebre o d’observar l’esdeveniment. És també crear un espai propi que reculli les variacions i canvis produïts durant l’acció, incloent-hi l’observador de la mateixa.

L’ESPAI NO ÉS UN BUIT. La performance no tracta d’ocupar un volum desocupat, desproveït de matèria. Per a l’accionisme vienès, per exemple, ‘espai no es una embolcall del cos sinó que és cos. Cal sentir l’espai com un element corpori més, amb les seves pauses i les seves línies de força, en aquella cruïlla de matèria que defineix i particularitza l’acció.

Assenyalar un espai no vol dir només marcar el lloc on es desenvoluparà l’acció, vol dir –d’alguna manera– construir l’acció. L’espai queda definit en moltes ocasions pels elements que estan integrats en ell. No es tracta de dir ON, sinó, sobretot, de dir QUÈ.

L’espai no és doncs, un element al servei de la performance, es la performance mateixa. D’aquesta manera es converteix en un signe de l’acció, en un signe que no només propicia diverses maneres de veure, sinó que s’edifica com una marca, com una petjada, com un senyal de la mateixa performance. De vegades el fet de fer perceptible l’espai es converteix en el més rellevant de l’acció mateixa.

Henri MATISSE deia que a la seva pintura el que més l’importava era l’espai situat entre els objectes, i resulta interessant tenir en compte aquesta distància espacial i plàstica en l’espai global d’una acció. Una acció pot adquirir molta intensitat pel simple fet d’usar un volum reduït d’espai.

Qualsevol espai on es produeix la repetició d’un gest o d’un acte determinat alberga i exposa l’empremta d’aquell gest o aquella acció (fàbriques, monestirs, sanatoris, presons...)

(Extret de Bartolomé Ferrando - "El Arte de la Performance) 

MITES I LLEGENDES

Què és un mite?

Un mite (relat fals amb un sentit ocult, narració, discurs, paraula emotiva) es refereix a un relat que té una explicació o una simbologia molt profunda per a una cultura, i en el qual es presenta una explicació divina del origen, existència i desenvolupament d’una civilització.

En aquest context, es pot considerar el mite com un tipus de creença establerta, habitualment a través de vàries generacions, amb relació a certs fets improbables i sorprenents que, d’acord al mite, han succeït en la realitat, i que no es poden verificar de manera objectiva. Però fins i tot els fets històrics poden servir com a mites si són importants per a una cultura determinada.

Classes de mites

1 Mites teogònics: Relaten l’origen i la història dels deus. De vegades, a les societats de tipus arcaic, els déus no són anteriors a les persones, ni sempre són tractats amb respecte. Tenen molta proximitat amb el gènere humà i amb les seves aventures, passions i sentiments.

2 Mites cosmogònics: Intenten explicar la creació del món. Són els més estesos universalment i de major quantitat. Les persones poden ser creades a partir de qualsevol matèria i els déus li ensenyen com ha de viure a la terra.

3 Mites etiològics: Expliquen l’origen dels éssers i de les coses; intenten donar una explicació a las peculiaritats del present. No constitueixen forçosament un conjunt coherent i, de vegades prenen l’aparença de faules.

4 Mites escatològics: Són els que intenten explicar el futur, la fi del món; actualment, a les nostres societats encara tenen molta audiència. Comprenen dues classes principals:

- La fi del món per aigua

- La fi del món per foc.

Sovint tenen un origen astrològic. La imminència del final s’anuncia per una major freqüència d’eclipsis, terratrèmols i tota mena de catàstrofes naturals inexplicables que terroritzen els humans.

5 Mites morals: Apareixen a casi totes les societats: lluita del bé i del mal, àngels i dimonis... 

Els invents i les tècniques particularment importants per a un grup social donat, es troben sempre sacralitzades en un mite. Els ritus periòdics contribueixen a assegurar la seva perennitat i constitueixen una mena d’assegurança per a les persones. Les festes a les quals donen lloc són una ocasió de comunicar-se amb les forces sobrenaturals i d’assegurar-se’n la seva benevolència.

Què és una llegenda?

Una llegenda es una narració oral o escrita, en prosa o vers, d’aparença més o menys històrica, i amb una major o menor proporció d’elements imaginatius.

Poden ser religioses, profanes o mixtes, segons el tema de què tractin. 

També poden ser populars (de formació més o menys espontània o inconscient), erudites o fruit d’una combinació d’elements d’ambdós orígens. Poden haver sigut inicialment erudites i haver aconseguit, després, una gran popularitat.

El tret que les defineix sempre és el tema. Són relats que pretenen explicar un fenomen natural -tempestes, muntanyes, llacs, terratrèmols- contant una història fantàstica basada en l’existència d’alguna persona o lloc real. 

(De la web “Mitos y Leyendas”)